Si cau internet...
Una de les excentricitats de Donald Trump en la seva cursa cap a la Casa Blanca ha sigut la proposta de deixar zones del planeta sense Internet. Més enllà de si és factible, la pregunta és si estem preparats per assumir un món desconnectat
GINA TOST / XAVIER VIDAL Barcelona
Fa
unes setmanes, el precandidat a les eleccions presidencials als EUA
Donald Trump va proposar deixar sense internet zones concretes del
planeta per combatre l’Estat Islàmic (EI). El polític republicà ho va
dir com si el govern del seu país tingués la capacitat de fer-ho. Arran
de la idea expressada per Trump, moltes persones es van preguntar si és
possible que el món es quedi sense internet, si tècnicament és factible
i, si ho és, si estem preparats per assumir un món desconnectat, encara
que sigui temporalment.
Revolution,
una de les sèries més originals dels últims anys, produïda per J.J.
Abrams, plantejava un argument basat en la caiguda global del sistema
elèctric. Aquesta eventualitat deixava un món sense la majoria dels
serveis més habituals, entre els quals un dels més importants, internet.
Apagada elèctrica global al marge, quines són les causes que podrien
produir la caiguda d’internet? Ara com ara, la qüestió prèvia és si
tècnicament existeix la possibilitat que passi. Xavier Gatius, director
general del Centre de Seguretat de la Informació de Catalunya (Cesicat),
considera que la caiguda total d’internet és molt poc probable per “la
seva naturalesa global i distribuïda”. Gatius explica que per fer-ho
“caldria inutilitzar tots els servidors de noms de domini [DNS]
distribuïts pel món, o bé causar una caiguda general de totes les xarxes
de comunicacions electròniques”.
Jesús Gutiérrez, technical support manager de l’empresa de seguretat Sophos Iberia, explica que “la infraestructura bàsica d’internet (l’anomenada xarxa troncal o backbone )
està formada per les xarxes de diferents empreses i organitzacions
connectades entre elles, i és gairebé impossible que un problema fortuït
o un hipotètic atacant afectin la connectivitat d’internet fins al punt
de deixar grans àrees aïllades”.
De
fet, internet es va concebre com una malla descentralitzada que no fos
dependent d’un ordinador central i únic. A més, el protocol de
comunicació creat pel pare i la mare d’internet,
Vinton Cerf i Radia Perlman, assegura que la informació sempre tindrà
camins alternatius per arribar del punt d’origen al punt final. Això
funciona de manera que, si un usuari demana una pàgina web que és a
l’altra banda del món i el camí més directe està tallat, el protocol
busca camins alternatius fins que la informació sol·licitada arriba
finalment a l’usuari. Jordi Planas Manzano, membre de la delegació
espanyola de la Internet Society, creu més factible la caiguda de
serveis d’abast planetari com ara Facebook, que “per a molta gent seria
pràcticament la caiguda d’internet, però que per a molts altres no seria
una cosa gaire greu”. Per tant, vist que “moltes de les funcionalitats
que els usuaris esperen d’internet estan concentrades en unes quantes
empreses, com ara Google, Apple i Facebook”, la fallada d’aquestes grans
corporacions podria equiparar-se a una caiguda de la xarxa global.
De fet, el 2013 tots els serveis de Google van caure durant uns cinc
minuts i el trànsit d’internet es va reduir en un 40% durant aquest breu
espai de temps.
El botó d’apagada
Deixant
clara la improbabilitat d’un accident tecnològic, quines altres
hipòtesis podrien donar-se que provoquessin la caiguda del servei
d’internet? Tornem a Trump. Diverses teories sostenen que el govern dels
EUA disposa d’un sistema per anul·lar totalment el servei, l’anomenat internet kill switch o
botó d’apagada d’internet. La idea es basa en un protocol d’actuació
existent als Estats Units anomenat SOP (Standard Operation Procedure)
303 i que està dissenyat per aplicar-se en situacions d’emergència. Es
tracta d’un procediment secret, aprovat el 2006, que es va usar l’any
2011 durant els disturbis socials que es van produir després que un
policia matés un sensesostre a San Francisco. Les autoritats van tallar
totes les comunicacions a l’àrea de les protestes durant tres hores. I
ho van fer seguint el SOP 303. A més, durant la Primavera Àrab, els
governs de Líbia, Egipte i Tunísia també van tallar l’accés a internet
de la població per intentar controlar la revolta. Les autoritats, per
tant, sí que disposarien de mètodes per deixar sense accés a la xarxa
àmplies zones del món. Si la fallada es produís, tot i ser tan
improbable, Xavier Gatius creu que “les conseqüències podrien ser
importants sobre serveis públics, sistemes d’emergència, serveis
assistencials o financers, perquè depenen en bona mesura del correcte
funcionament dels sistemes d’informació i de les comunicacions
electròniques”.
Un
atac terrorista podria col·lapsar internet? Hipotèticament, sí. O, com a
mínim, podria crear un caos tal que fos impossible navegar o obrir cap
servei habitual. D’una banda, es podria dur a terme atacant o bé
físicament o bé a través de programari els principals servidors
d’enrutament d’internet. D’altra banda, teòricament també es podria
prendre el control del cervell de la xarxa, és a dir, alterar la base de
dades de l’ICANN (Corporació d’Internet per l’Assignació de Noms i
Números). Quan escrivim al navegador l’adreça ara.cat,
per exemple, aquesta expressió és traduïda pel sistema en una sèrie de
números (del tipus 54.170.42.201), que és el format que els ordinadors
poden entendre i que ens porta fins a la web del diari. És una espècie
de número de telèfon que entenen les màquines.
Totes aquestes operacions les fan només 13 servidors DNS ( domain name server )
distribuïts arreu del món. L’equivalència entre noms de domini (el nom
de les webs d’internet) i adreces IP (els números que entenen els
ordinadors) està emmagatzemada en la base de dades de l’ICANN. És com la
llista de telèfons convencional, que relaciona noms de persones amb els
seus números de telèfon. Si algú amb males intencions n’obtingués el
control podria canviar aquestes equivalències, alterar tot el trànsit
global i redirigir-lo on volgués. Per fer-ho, però, es necessiten set
claus combinades. Aquestes claus les tenen set persones al món triades
per l’ICANN i estan guardades en llocs secrets distribuïts arreu del
planeta. També hi ha set persones més que fan de còpia de seguretat dels
set membres primaris i que tenen una rèplica de cadascuna de les set
claus. Per tant, si hipotèticament algú reunís les set claus, tindria el
control global del trànsit d’internet. Sembla l’argument d’una
pel·lícula de James Bond, però està basat en el funcionament real de la
xarxa i la Xina va provar que es pot fer quan va desviar el 2010 el 15%
del trànsit total d’internet a través dels seus servidors durant més
d’un quart d’hora.
Per
sort, la capacitat i la fortalesa dels 13 servidors arrel DNS que
dirigeixen el trànsit del domini a nivell superior a la xarxa és molt
gran. A finals de l’any passat, van suportar un misteriós assalt
combinat des de nombrosos punts del planeta. Entre el 30 de novembre i
l’1 de desembre els responsables van dirigir un atac global de denegació
de servei contra els servidors. Aquest tipus d’atacs consisteixen a fer
consultes massives als servidors fins que es col·lapsen i cauen. En
aquest període, els 13 servidors van suportar gairebé cinc milions de
consultes per segon durant dos dies seguits. El trànsit global
d’internet només es va veure alentit, però no va arribar a fallar en cap
moment. Els Fab Thirteen [Tretze Fabulosos] van suportar el bombardeig i
se’n van sortir. Jesús Gutiérrez explica l’origen de la robustesa dels
servidors arrel DNS en el fet que “fan servir diferents tecnologies i és
pràcticament impossible que una fallada pogués afectar-los a tots”.
Els cables submarins
Una
altra hipòtesi que podria posar en perill internet globalment seria la
guerra. El 99% de la informació que viatja entre continents ho fa a
través d’uns quants cables submarins. A finals de l’any passat, les
autoritats nord-americanes van mostrar-se preocupades per la presència
de submarins russos seguint la ruta d’alguns d’aquests cables. En una
situació de tensió bèl·lica, destruir aquests cables implicaria tallar
les comunicacions i internet entre continents i afectaria molts dels
serveis que ara fem servir diàriament a través de la xarxa. Moltes de
les grans empreses, els serveis de les quals fem servir gairebé
constantment, com ara Apple, Google, Amazon i Facebook, tenen servidors
al continent americà o a l’Àsia.
Si algú tallés tots o alguns dels més de 300 cables que creuen l’Atlàntic i el Pacífic, internet es convertiria en un caos. Per
a Jordi Planas Manzano, que es depengui d’aquests gegants tecnològics
“suposa un risc”. “A mi la caiguda de Google m’afectaria molt, però,
d’altra banda, l’ús que fa la joventut de la xarxa és molt més
distribuït”, explica Planas Manzano. L’expert de Sophos Iberia Jesús
Gutiérrez detalla que si la fallada afectés tot el tronc de la xarxa
simultàniament, “internet es disgregaria en segments aïllats i els
usuaris d’una mateixa àrea geogràfica podrien comunicar-se entre si,
però no podrien accedir a serveis allotjats en servidors d’altres zones,
com ara aplicacions de missatgeria i xarxes socials proporcionades des
de servidors als EUA, que no estarien disponibles a Europa”.
Més
enllà dels detalls tècnics, si es produís la caiguda d’internet,
l’afectació social seria molt gran. Els sistemes bàsics, però, tindrien
protocols de seguretat per seguir funcionant. Xavier Gatius explica que
“en el cas d’afectació a infraestructures classificades com a crítiques,
hi ha mecanismes previstos per llei d’acord amb el que estableix la
directiva europea 2008/114/CE, sobre la identificació i designació
d’infraestructures crítiques europees”. La informació i l’oci es veurien
molt més perjudicats. Planas Manzano creu que “internet es fa servir
majoritàriament per comunicar-se i per informar-se, i aquestes dues
funcions quedarien afectades greument”. A més, enumera alguns dels
serveis dels quals quedaríem mancats: “Mapes per moure’ns per les
ciutats, correu electrònic, agenda amb els avisos de cites, música,
entreteniment multimèdia, compres online,
planificació de les vacances... Seria fort, molt fort”. I posa un
exemple molt il·lustratiu: “És com l’alt executiu d’una multinacional
que té secretari, cotxe, apartament, avió, departament fiscal,
departament jurídic... i que, si el fan fora, es troba sol, sense casa,
sense cotxe, probablement sense parella, i s’adona que sense els serveis
de l’empresa no sap fer res”.
Conseqüències econòmiques
A
nivell econòmic, si la fallada es produís en els pròxims anys,
basant-se en les estimacions d’evolució del comerç electrònic, les
pèrdues es podrien acostar als 22.000 milions d’euros al dia. Els
serveis financers mundials, com ara les borses, que depenen de les
connexions globals, s’haurien d’aturar, amb unes pèrdues incalculables.
Els serveis essencials, però, com ara hospitals i forces de seguretat,
tenen xarxes pròpies que assegurarien el funcionament intern. Però seria
impossible obtenir informació de fora.
L’impacte més gran a nivell d’usuari seria la impossibilitat de comunicar-nos o publicar la nostra vida digital. El diari The Economist va
calcular les xifres diàries d’una parada d’internet i les dades són
impressionants: deixaríem d’enviar gairebé 200.000 milions de correus
electrònics; de pujar a Facebook i YouTube 12.000 milions de vídeos; ens
quedaríem sense la informació proporcionada pels 3.000 milions de
cerques que fem a Google, o sense els 500 milions de piulades que fem
diàriament. Xavier Gatius està d’acord en l’efecte que tindria sobre la
nostra vida quotidiana. “Si prenem com a referència que cada 60 segons a
internet s’envien 21 milions de missatges de WhatsApp, es visualitzen 3
milions de vídeos a YouTube o es fan 2,4 milions de cerques a Google,
es pot imaginar l’afectació que podria suposar estar sense internet
durant tota una setmana”, assegura.
Més
enllà del que fem intencionadament a internet, hi ha la vida de les
màquines que funcionen de manera autònoma comunicant-se en xarxa, com
ara l’IoT (internet de les coses) i les ciutats intel·ligents. Els
exemples són gairebé innumerables. Les càmeres de seguretat deixarien
d’enviar senyal als ordinadors centrals, els cotxes connectats deixarien
de comunicar-se amb els servidors i les ciutats intel·ligents es
tornarien més tontes en quedar-se aïllades. A més, en la majoria
d’oficines, treballar seria impossible perquè no es podria enviar
informació entre les diferents seus, ni desar els arxius que generéssim
als servidors, tret dels que tinguéssim a la mateixa empresa. Per a Jordi Planas Manzano, hi ha un tema generacional que també seria important. “Els preinterneters encara
podríem recordar com es feien les coses abans, però penso que molts,
sobretot els més joves, ho passarien molt malament”, assegura.
La vida sense internet
Xavier
Gatius cita el cas d’un periodista que va decidir viure sense internet
durant un any per analitzar com canviava la seva vida. El reporter de la
revista The Verge Paul
Miller es va prestar a fer l’experiment amb l’objectiu de saber si som
capaços de prescindir de tots els serveis i els avantatges que ens
proporciona el món digital. “Passada l’eufòria inicial de descobriment
d’altres maneres de relacionar-se amb les persones o amb la natura i
d’utilitzar el temps -explica Gatius-, Miller va descobrir-se menys
alliberat del que s’esperava i més aïllat del que hauria volgut”.
Realment va arribar a la conclusió que es podia viure sense internet, no
de la mateixa manera, però que es podia anar passant i la seva vida
diària no s’enfonsava. “És interessant observar com les coses essencials
des del punt de vista social es poden fer amb internet i sense”,
conclou Gatius.
Tot
i que la hipòtesi és socialment molt alarmant i literàriament molt
llaminera, que ens puguem quedar sense internet resulta molt poc
probable. Ni fins i tot situant-nos en la hipòtesi que s’intenti fer de
manera intencionada i amb molts mitjans. L’expert en seguretat de Sophos
Iberia Jesús Gutiérrez opina que “per la mateixa naturalesa d’internet
no hi ha ningú que disposi dels recursos necessaris per llançar un atac
contra la totalitat de la xarxa” que tingui la capacitat de deixar-la
fora de combat. “La xarxa en essència no corre perill”, sentencia Jesús
Gutiérrez amb seguretat.
De moment, doncs, el perill d’una apocalipsi que plantejava J.J. Abrams a la sèrie Revolution està molt lluny de la realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada